ÉS DIFÍCIL ARRIBAR A FI DE MES

Article publicat a El Mundo, el 8 de Juliol del 2007

La creació de riquesa en els darrers anys no ha anat acompanyada d’una redistribució basada en criteris de justícia social. Això és una realitat, no pas un supòsit o una opinió. Mentre el PIB creix al 4 per cent, la renda per càpita a Catalunya només s’incrementa un 1’9 per cent. Els salaris no avancen, però sí ho fan els excedents empresarials. La fiscalitat és cada vegada més regressiva i no compleix la seva funció de redistribució de la riquesa. I el creixement de l’ocupació, la gran excusa per emmascarar aquest benefici desigual, ho fa en aquells sectors més colpejats per la precarietat laboral i salarial.

Més dades. Entre 1997 i 2006, l’IPC s’ha incrementat un 32’5%, però els treballadors i treballadores només han vist incrementar els seus sous en un 29,78%. Una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que s’ha endurit en els darrers cinc anys amb un diferencial encara més acusat de 5’32 punts més d’increment dels preus respecte dels sous.
El creixement dels indicadors econòmics no repercuteix en una millora en les condicions salarials i la qualitat de vida de molts treballadors i treballadores. Tampoc que es creï ocupació perquè, com recorda un informe de CCOO, aquesta incrementa a costa de pitjors condicions laborals i salarials. És a dir, disparant la precarietat en el treball.

El fenomen de la precarietat laboral és cada cop més estructural. Ho és a causa d’un model de creixement econòmic punitiu en drets i en condicions laborals per a la gent treballadora. No és un nou modisme per explicar sous més baixos o tipus de contractes, o no és només això. La precarietat laboral va associada a un model social que també retalla de drets, contribueix als accidents laborals i malalties professionals, i dificulta conciliar feina i vida personal. I com a conseqüència, genera incerteses i inseguretats personals, cristal·litza dependències familiars i desigualtats socials, fomenta pors a les persones i dificulta organitzar-se sindicalment.

La precarietat es dóna, a més, en un context social i econòmic difícil per a moltes persones i famílies. El difícil accés a l’habitatge es converteix sovint en una necessitat frustrada i un dret que no s’exerceix, especialment entre la gent jove. Els joves catalans s’independitzen vuit anys més tard que la mitja dels joves europeus. Aquesta generació millor formada que les anteriors, i que és el present i el futur de la nostra societat, ha de fer front a la inestabilitat laboral i la incapacitat per a accedir a un habitatge. Els joves, per tant, veuen limitat el desenvolupament d’un projecte personal de vida complet, la qual cosa fa que allarguin la dependència de les seves famílies.
Una de les preocupacions més repetides per la gent en tota enquesta d’opinió és l’accés a l’habitatge, acompanyat del preu de la vivenda. És a dir, aquells que amb un esforç econòmic, altra volta, superior a la mitjana europea han aconseguit adquirir una vivenda, viuen en constant alerta per l’increment del preu de la hipoteca. El passat mes de juny les hipoteques pujaven un 4’5% després de 21 augments consecutius. Un tipus d’interès que s’acosta a situacions insostenibles per a moltes persones i famílies, i que pot provocar un col·lapse en el desenvolupament econòmic del país. Els més afectats, els joves, les persones aturades i els col·lectius amb rendes baixes, tornen a rebre l’assot de la concepció més liberal d’un mercat que limita drets --i un dels més evidents el de l’habitatge-- i que fomenta la dependència de les entitats financeres.

Condicions laborals, pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, accés i preus de l’habitatge i un nivell de polítiques públiques encara per sota de les necessitats de la gent provoquen un grau de deteriorament de la qualitat de vida de moltes persones.
Aquesta situació, com és evident, té unes causes. Tot plegat, és el resultat d’unes polítiques i reformes que els governs del PP i el PSOE han aplicat (amb la complicitat de CiU), fent prevaler una redistribució de la riquesa sense criteris d’equitat i de justícia social. No han controlat l’augment dels preus per l’arribada de l’euro, han facilitat una fiscalitat que beneficia innecessàriament les classes més benestants i a les rendes del capital, han desplegat unes polítiques socials i de pensions limitades a unes demandes creixents (darrerament s’han produït algunes millores per les esmenes d’IU-ICV a les polítiques econòmiques i socials del govern Zapatero) i han impulsat reformes laborals que han empitjorat les condicions laborals dels treballadors i treballadores.

Després d’exposar aquesta realitat, encara hi ha algú que dubti de que és difícil per a moltes persones i famílies arribar a fi de mes? I de quines són les causes per a moltes d’aquestes persones per veure la política allunyada de les seves necessitats més quotidianes?
Les condicions econòmiques favorables s’han d’aprofitar per tirar endavant polítiques que pensin en les persones, els seus drets i el seu benestar. Les nostres societats han canviat, hi ha noves necessitats a les que cal donar resposta des de la política. La política pensant en les persones és la que ha d’orientar l’economia, i no al revés. Dignificar la política i el concepte que en tenen els ciutadans passa per donar respostes a les seves necessitats. Millors salaris, redistribució de la riquesa i polítiques públiques i socials potents, són el millor camí per aconseguir una societat saludable i començar a canviar la tendència d’una percepció decebedora de la política que es pot instal·lar al nostre país.

Jordi Miralles i Conte
Coordinador general d’EUiA i vicepresident d’ICV-EUiA