dilluns, 30 de novembre del 2009

No votarem aquesta reforma de l´impost de successions

El coordinador general d´EUiA i vicepresident de la coalició ICV-EUiA, Jordi Miralles, ha manifestat que el grup parlamentari “no votarem aquesta proposta de reforma de l´Impost de Successions que, segons fonts de la conselleria d´Economia, estableix que 9 de cada 10 persones deixin de contribuir a través d´aquest Impost, amb el que gairebé desapareixerien les gravacions per aquest tribut, i es donaria un pas enrere pel que fa a l´Acord del Govern d´Entesa.”
“Si el contingut de la proposta del Departament d´Economia és el que s´ha filtrat a la premsa aquests darrers dies, nosaltres no votarem aquesta reforma, per la qual queden exempts de pagar el tribut aquell que hereten un milió d´euros”, ha sentenciat el líder d´EUiA. “Si és així, el contingut de la reforma de l´Impost de Successions és inacceptable i la forma és irresponsable”, ha afegit Miralles.Pel màxim dirigent d´EUiA, “la proposta de reforma de l´Impost de Successions s´allunya de l´esperit del Pacte d´Entesa i assumeix la filosofia dels que van firmar el Pacte del Majestic (CiU i PP), que és la d´eliminar l´Impost.”
“La nostra coalició continuarà treballant per a què s´arribi a un acord a tres bandes per reformar el gravamen, per a què es compleixi la pàgina 36 de l´Acord d´Entesa i la resolució aprovada en el darrer Debat de Política General sobre la reforma de l´Impost, en definitiva, per complir amb els nostres compromisos”, ha afirmat Miralles. “EUiA continuarà treballant per augmentar la igualtat d´oportunitats, no per perpetuar els privilegis. Nosaltres, coherentment amb el que pensem, defensarem els interessos dels treballadors i les treballadores”, ha afegit.
Finalment, el coordinador general d´EUiA ha dit “que la majoria de les famílies treballadores d´aquest país es preocupen més de no deixar deutes als seus fills i néts que de l´herència.”
(Extret del web d'EUiA)

Demà dimarts, acte públic sobre les polítiques d'esquerres del govern d'Entesa


dijous, 19 de novembre del 2009

Ni corruptors, ni corruptes


Sobre els efectes de la corrupció dels casos Millet, Pretòria i Gürtel, i que han despertat
una comprensible indignació ciutadana, voldria posar en consideració uns punts.
La majoria de formacions polítiques coincidim en què cal fer fora els corruptes de la
política, millorar la qualitat democràtica i incentivar la participació. També s’està
proposant canviar la llei electoral i millorar el finançament dels partits polítics. Però
només amb aquestes mesures no s’acabarà amb la corrupció.
No n’hi ha prou amb centrar-se en la reforma de la política o de les institucions. Cal
anar a les causes que porten a què algunes persones que es dediquen o s’han dedicat al
servei públic hagin parat la mà. Perquè si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha
corruptors que pertanyen al món econòmic, aquells que preparen el maletí.
Si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es
voten ni es controlen però que volen estar ben representats institucionalment i amb
poder decisori. El pitjor és que la corrupció s’infiltra en la vida de cada dia i sembla
passar desapercebuda. Un exemple d’intromissió del poder econòmic sobre la sobirania
popular el va donar, Bernie Ecclestone, protector dels Agag-Aznar, comprometent-se a
cedir el circuit de fórmula 1 a València sempre que continuï sent la capital d’una
comunitat pepera.
Per tant, mentre no es reformin les lleis perquè canviï el model especulatiu financer,
l’enriquiment fàcil, la bombolla immobiliària, la desregulació de l’economia, les
privatitzacions, el frau fiscal, l’economia submergida, els paradisos fiscals..., mentre no
es canviï tot això la corrupció continuarà existint, perquè enriquir-se es legal. I els
corruptors -des de l’economia i des d’una part del sector privat invasor i depredador del
que és de tots- continuaran trobant espais per a corrompre a alguns aprofitats, que en
lloc de servir allò públic se n’aprofiten.
És una evidència que cal millorar la qualitat democràtica i la participació política, però
és limitat dir que superaríem aquesta situació canviant la llei electoral o el finançament
dels partits. Ens quedaríem, dissortadament, a mig camí, i no anem al fons del problema
ni arranquem de soca-rel les possibilitats que corruptes i corruptors es reprodueixin. Cal
més transparència i més democràcia, però no em quedo en la visió de la democràcia
pensant només en les institucions: cal avançar, també, en la democràcia econòmica. La
democràcia no pot quedar-se a la porta de les empreses o dels consells d’administració.
Pot quedar políticament correcte parlar del finançament dels partits, però quedar-se
només aquí contribueix a estendre que els partits som corruptes i no és veritat: la
política no és corrupció i no tots som iguals.
D’altra banda, sembla que amb la reforma de la llei electoral es resoldrà tot. I em
pregunto: la llei electoral resoldrà que uns senyors com Alavedra i Prenafeta no facin
d’intermediaris per una requalificació urbanística? O les llistes obertes impedirien
l’acció d’un delinqüent com Millet? Hem de recordar que tot això ha succeït perquè la
bombolla immobiliària ha generat especulació, per una desregulació de l’economia, per
l’enriquiment fàcil, pel pelotazo. I després hi ha alguns aprofitats en política, com en
totes les activitats, en una societat on està molt estès allò de “qui no ‘pilla’ és perquè és
tonto” o “si puc, no pago l’IVA”.
Vaig veure les imatges a la plaça de l’ajuntament de Santa Coloma, i entenc les
persones que es senten enganyades i traïdes, ja que l’ajuntament és on s’administren els
afers polítics més propers a la vida quotidiana de les persones i hauria de ser exemple de
treball ben fet, honestedat i transparència. Però no comparteixo la petició que es
dissolgui un ajuntament, que és la no-política.
Per tant, per anar al fons del problema no podem sols quedar-nos en la reforma de la
política o de les institucions. Cal, sí, més transparència i més democràcia política, però
també democràcia econòmica. No n’hi ha prou amb dir canviem les regles del joc en la
política i les institucions, o enfortir els grups municipals, els del govern i els de
l’oposició.
L’esquerra alternativa tenim l’obligació de no quedar-nos a mitges, de no ser
políticament correctes, d’anar al fons del problema i denunciar la no política i el
populisme, perquè aquest serà el reducte del poder econòmic per seguir amb el seu
pillatge, i la història d’Europa ens ha ensenyat més d’una vegada que “crisi més
corrupció” pot suposar un cop a la democràcia, un pas enrere pel moviment obrer i
retrocés per les esquerres.
(Publicat a El Mundo, el 15 de Novembre de 2009)

dimecres, 18 de novembre del 2009

Edició 35 de la Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Sahrauí (EUCOCO)

La Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Sahrauí (EUCOCO), des de 1975 −any de l’inici del conflicte−, i de manera continuada −durant 34 edicions−, s’ha celebrat a diferents ciutats europees.

EUCOCO és el certamen que reuneix a representants del Govern sahrauí del més alt nivell: normalment, el President de la RASD, el Primer Ministre, el President de l’Assemblea Nacional, i diferents membres del seu govern, així com als ambaixadors i delegats del Front Polisario dels diferents països.

A més també participen a EUCOCO representants d’institucions i entitats solidàries amb el poble sahrauí, ministres de governs que reconeixen la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), intergrups parlamentaris de l’Estat Espanyol i d’Europa, governs autonòmics, ajuntaments, partits polítics, sindicats i entitats del moviment solidari. També durant els últims anys s’han afegit a la trobada els representants de països de tot el món, sobretot d’Àfrica i d’Amèrica, aportant a la EUCOCO un caràcter mundial.

Les últimes conferències d'EUCOCO han tingut lloc a Sevilla (Espanya, 2001), Mòdena (Itàlia, 2002), París (França, 2003), Saragossa (Espanya, 2004), Mol (Bèlgica, 2005), Vitòria (Espanya, 2006), Roma (Itàlia, 2007) i València (Espanya, 2008).

Més informació a aquest web.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Els Murs, per Eduardo Galeano

MUROS. Eduardo Galeano.
Del Libro “Espejos. Una historia casi universal”, de Eduardo Galeano. Editorial Siglo XXI. 2008
Verlo y escucharlo en este enlace: http://www.todosconelsahara.com/video3.asp
El Muro de Berlín era la noticia de cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de la Infamia,
la Cortina de Hierro...
Por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros han brotado, siguen brotando, en el mundo, y aunque son mucho más grandes que el de Berlín, de ellos se habla poco o nada.
Poco se habla del muro que Estados Unidos está alzando en la frontera mexicana,
y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla.
Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y de aquí a poco será 15 veces más largo que el Muro de Berlín.
Y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que desde hace 20 años perpetúa la ocupación marroquí del Sáhara occidental. Este muro, minado de punta a punta y de punta a punta vigilado por miles de soldados, mide 60 veces más que el Muro de Berlín.
¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos? ¿Será por los muros de la incomunicación, que los grandes medios de comunicación construyen cada día?
En julio de 2004, la Corte Internacional de Justicia de La Haya sentenció que el Muro de Cisjordania violaba el derecho internacional y mandó que se demoliera. Hasta ahora, Israel no se ha enterado.
En octubre de 1975, la misma Corte había dictaminado: "No se establece la existencia de vínculo alguno de soberanía entre el Sahara Occidental y Marruecos". Nos quedamos cortos si decimos que Marruecos fue sordo. Fue peor: al día siguiente de esta resolución desató la invasión, la llamada Marcha verde, y poco después se apoderó a sangre y fuego de esas vastas tierras ajenas y expulsó a la mayoría de la población.
Y ahí sigue.
Mil y una resoluciones de las Naciones Unidas han confirmado el derecho a la autodeterminación del pueblo saharaui.
¿De qué han servido esas resoluciones? Se iba a hacer un plebiscito, para que la población decidiera su destino. Para asegurarse la victoria, el monarca de Marruecos llenó de marroquíes el territorio invadido. Pero al poco tiempo, ni siquiera los marroquíes fueron dignos de su confianza. Y el rey, que había dicho sí, dijo que quién sabe. Y después dijo no, y ahora su hijo, heredero del trono, también dice no. La negativa equivale a una confesión. Negando el derecho de voto, Marruecos confiesa que ha robado un país.
¿Lo seguiremos aceptando, como si tal cosa? ¿Aceptando que en la democracia universal los súbditos sólo podemos ejercer el derecho de obediencia?
¿De qué han servido las mil y una resoluciones de las Naciones Unidas contra la ocupación israelí de los territorios palestinos? ¿Y las mil y una resoluciones contra el bloqueo de Cuba?
El viejo proverbio enseña:
La hipocresía es el impuesto que el vicio paga a la virtud.
El patriotismo es, hoy por hoy, un privilegio de las naciones dominantes.
Cuando lo practican las naciones dominadas, el patriotismo se hace sospechoso de populismo o terrorismo, o simplemente no merece la menor atención. Los patriotas saharauis, que desde hace 30 años luchan por recuperar su lugar en el mundo, han logrado el reconocimiento diplomático de 82 países. Entre ellos, mi país, el Uruguay, que recientemente se ha sumado a la gran mayoría de los países latinoamericanos y africanos.
Pero Europa, no. Ningún país europeo ha reconocido a la República Saharaui. España, tampoco. Este es un grave caso de irresponsabilidad, o quizá de amnesia, o al menos de desamor. Hasta hace 30 años el Sahara era colonia de España, y España tenía el deber legal y moral de amparar su independencia.
¿Qué dejó allí el dominio imperial? Al cabo de un siglo, ¿a cuántos universitarios formó? En total, tres: un médico, un abogado y un perito mercantil. Eso dejó. Y dejó una traición. España sirvió en bandeja esa tierra y esas gentes para que fueran devoradas por el reino de Marruecos. Desde entonces, el Sahara es la última colonia del Africa. Le han usurpado la independencia.
¿Por qué será que los ojos se niegan a ver lo que rompe los ojos?
¿Será porque los saharauis han sido una moneda de cambio, ofrecida por empresas y países que compran a Marruecos lo que Marruecos vende aunque no sea suyo?
Hace un par de años, Javier Corcuera entrevistó, en un hospital de Bagdad, a una víctima de los bombardeos contra Irak. Una bomba le había destrozado un brazo. Y ella, que tenía ocho años de edad y había sufrido once operaciones, dijo:
- Ojalá no tuviéramos petróleo.
Quizás el pueblo del Sahara es culpable porque en sus largas costas reside el mayor tesoro pesquero del océano Atlántico y porque bajo las inmensidades de arena, que tan vacías parecen, yace la mayor reserva mundial de fosfatos y quizá también hay petróleo, gas y uranio.
En el Corán podría estar, aunque no esté, esta profecía:
Las riquezas naturales serán la maldición de las gentes.
Los campamentos de refugiados, al sur de Argelia, están en el más desierto de los desiertos. Es una vastísima nada, rodeada de nada, donde sólo crecen las piedras. Y sin embargo, en esas arideces, y en las zonas liberadas, que no son mucho mejores, los saharauis han sido capaces de crear la sociedad más abierta, y la menos machista, de todo el mundo musulmán.
Este milagro de los saharauis, que son muy pobres y muy pocos, no sólo se explica por su porfiada voluntad de ser libres, que eso sí que sobra en esos lugares donde todo falta: también se explica, en gran medida, por la solidaridad internacional.
Y la mayor parte de la ayuda proviene de los pueblos de España. Su energía solidaria, memoria y fuente de dignidad, es mucho más poderosa que los vaivenes de los gobiernos y los mezquinos cálculos de las empresas.
Digo solidaridad, no caridad. La caridad humilla. No se equivoca el proverbio africano que dice: La mano que recibe está siempre debajo de la mano que da.
Los saharauis esperan. Están condenados a pena de angustia perpetua y de perpetua nostalgia. Los campamentos de refugiados llevan los nombres de sus ciudades secuestradas, sus perdidos lugares de encuentro, sus querencias: El Aaiún, Smara...
Ellos se llaman hijos de las nubes, porque desde siempre persiguen la lluvia.
Desde hace más de 30 años persiguen, también, la justicia, que en el mundo de nuestro tiempo parece más esquiva que el agua en el desierto.

Ver y escuchar este texto, recitado por el propio Eduardo Galeano, en este enlace.

INTERVENCIÓ A LES JORNADES A PEU DE CARRER 2009