dimarts, 9 de setembre de 2008

ZP SUSPÈN EN ECONOMIA I ESTATUT

La coincidència de l’agreujament de la crisi econòmica amb les negociacions del nou model de finançament, fan que els propers mesos siguin crucials per Catalunya. Zapatero no ha complert i la unitat de les forces polítiques i socials serà fonamental per avançar en l’autogovern i la qualitat de vida dels catalans.

Estatut i economia són dos de les assignatures en què ha suspès Zapatero. Respecte a la primera, el govern del PSOE no està complint amb la llei -l’Estatut-, doncs ha impossibilitat que el 9 d’agost estigués pactat el nou model de finançament. I Catalunya el necessita per posar fi a la injusta i ineficient distribució de recursos. Del nou model de finançament en depèn comptar amb els recursos suficients per fer front a les necessitats socials, especialment en un moment de crisi econòmica.

D’altra banda, el govern del PSOE ha aplicat dogmàticament en el terreny econòmic directrius neoliberals. Vivim una crisi econòmica i un esgotament del model de creixement. I el govern del PSOE proposa una gestió de la crisi incompatible amb els necessaris canvis socials, fiscals i ecològics. La crisi no és deu només a la conjuntura internacional i el preu del petroli. També és la conseqüència de l’esgotament d’un model, econòmic, laboral i social, fràgil i injust. Abans de la crisi ja teníem un sistema econòmic desequilibrat: desigual repartiment de la riquesa; treball precari, baixos salaris i pensions; un Estat del benestar dels més dèbils d’Europa i uns models social i fiscal injustos, en un sistema energètic i de mobilitat insostenible. I ara, s’hi afegeix més atur.

Després d’anys d’especulació i enriquiment d’uns quants, ara la crisi no l’han de pagar els de sempre: la gent treballadora. Però en les propostes del PSOE no hi ha marge pel gir social i ambiental necessari per a la majoria, perquè les seves polítiques econòmica i fiscal són continuistes.

El comportament de la inflació mostra clarament les pertorbacions generades per les pràctiques especulatives, tot i així el govern no es decideix a intervenir en favor dels sectors més febles: treballadors joves, dones i persones immigrades. Els avenços en drets civils en la passada legislatura no poden fer oblidar ni l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, que carrega els costos de l’ajust econòmic sobre les condicions de vida dels treballadors, ni l’acatament del Consens de Washington amb l’assalt privatitzador a sectors de la salut, l’ensenyament i altres serveis públics (ara li toca a RENFE i AENA).

En els darrers anys, els treballadors han perdut poder adquisitiu mentre que empreses i sectors financers han incrementat els seus beneficis. Tot i la pujada de l’import del salari i de les pensions mínimes, les polítiques fiscals fetes (devolució de 400 euros, eliminació de l’Impost de Patrimoni i el ‘xec nadó’) confonen interessadament la política de drets socials amb el repartiment de xecs, aplicant mesures més pròpies del populisme que de la socialdemocràcia. La renda per càpita espanyola ha crescut per sobre de la mitjana europea, però en la distribució factorial de la mateixa disminueixen les retribucions de les persones assalariades en favor de les remuneracions del capital.

En termes reals, el salari mitjà a l’Estat espanyol ha retrocedit un 4% en l’última dècada. No hi cap altre país de la UE-15 on els salaris reals hagin disminuït. Així, s’observa una pèrdua de poder adquisitiu total que oscil·la entre el 8,9% i el 20,8%, registres que es mengen l’1,2% de guany del poder adquisitiu via salarial.
Mentrestant, fins i tot en aquest any de crisi, el benefici net de les empreses financeres i d’altres no financeres a Espanya ha seguit augmentant, tot i les fluctuacions borsàries. Els grans valors que cotitzen en borsa i s’inclouen a l’IBEX-35 van incrementar els seus guanys un 44% (la banca va assolir un 58,8%). A més, segueix l’escandalós frau fiscal: 50.000 milions d’euros (un 5% del PIB). Una xifra superior al que s’inverteix en educació a l’Estat espanyol (el 4,3%) i comparable a la que es destina a salut (5,5%).

L’altra cara de la moneda és que les hipoteques han augmentat una mitjana del 45% el darrer any, condemnant les rendes més baixes a l’exclusió social residencial, doncs el 32% de la població guanya menys de 1.000 euros al mes.

Al mateix temps, ens allunyem encara més de la mitjana europea en despesa social i les persones immigrades, tot i que han contribuït a bona part del creixement econòmic dels darrers anys, ara es veuen amenaçades per l’atur i les polítiques populistes d’immigració del ministre Corbacho.

Què fer? Front la crisi, calen canvis estratègics per posar l’economia al servei de les persones: reduir precarietat i accidents laborals; millorar els sous, incrementar les pensions mínimes i equiparar-les al salari mínim de 1.000 euros; convergència social amb Europa amb nous drets i foment dels serveis públics; política industrial, energètica i de transport públic per un desenvolupament sostenible; un sistema fiscal just i progressiu, i una política d’immigració de drets i deures.

(Publicat a EL MUNDO)