ENTREVISTA A MINORIA ABSOLUTA
Us deixo l'enllaç per a que pogueu escoltar l'entrevista que m'han fet avui al programa d'humor i política Minoria Absoluta de l'emissora RAC 1.
divendres, 26 de setembre del 2008
divendres, 19 de setembre del 2008
BOLIVIA AVUI, XILE FA 35 ANYS
L’11 de setembre es complien 35 anys del cop d’Estat feixista a Xile. Un cop militar que, amb Pinochet al cap davant, van promoure els poderosos amb la participació dels Estats Units (EEUU), contra la voluntat d’un poble que havia decidit una via socialista, amb Salvador Allende com a president. Ara Bush continua amb les mateixes ingerències als països llatinoamericans que, com Bolívia, han decidit assumir en les seves mans el futur de la seva gent i del seu país.
Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.
Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feien servir la paraula "cambas" per a referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per a referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets del "collas" o dels "cambas". Pels propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ongs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ongs de desenvolupament local. Tots érem comunistes, per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.
Llavors, com ara, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en molta part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per a controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que es igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa es que tots accedeixin a la escola i la salut públiques, el transport, la terra i la casa sense "mal de chagas" i la selva sense febre groga. Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit d'una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EEUU, en una batalla entre la gent originaria de les belles muntanyes de l’altiplà i l’exuberant selva i les terres amazòniques.
Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga ma dels EEUU els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.
Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.
Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feien servir la paraula "cambas" per a referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per a referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets del "collas" o dels "cambas". Pels propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ongs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ongs de desenvolupament local. Tots érem comunistes, per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.
Llavors, com ara, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en molta part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per a controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que es igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa es que tots accedeixin a la escola i la salut públiques, el transport, la terra i la casa sense "mal de chagas" i la selva sense febre groga. Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit d'una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EEUU, en una batalla entre la gent originaria de les belles muntanyes de l’altiplà i l’exuberant selva i les terres amazòniques.
Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga ma dels EEUU els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.
PS: aprofito per recordar-vos que avui a Barcelona es farà un concentració solidària amb el poble de Bolivia, a les 20 hores, davant del consulat bolivià (C/Comte Borrell, 62).
dimarts, 16 de setembre del 2008
ÉS UNA BARBARITAT CONTINUAR IL·LEGALITZANT IDEES I FORCES POLÍTIQUES
El coordinador general d’EUiA, Jordi Miralles, ha fet una primera valoració en tenir coneixement de l’acord del Tribunal Suprem que estableix la il·legalització i disolució d’ Acció Nacionalista Vasca (ANV). Miralles ha dit que li sembla “una barbaritat continuar il·legalitzant idees i forces polítiques”. El màxim dirigent d’ EUiA ha proposat que el que cal és “reobrir el diàleg, i tendir ponts per donar una sortida a la normalització política al País Basc”.
(Extret de la web d'EUiA).
dilluns, 15 de setembre del 2008
L'ELIMINACIÓ D'IMPOSTOS ÉS REGRESSIVA
Us deixo l'enllaç a un article de Joan Poyano, publicat avui al diari El Punt, que desglossa com la supressió del Impost sobre el Patrimoni afavoreix a les rendes més altes, reduint la progressivitat del sistema, ja prou mermada amb les continuades retallades del IRPF, com ja havia denunciat ICV-EUiA i IU en repetides ocasions.
dimarts, 9 de setembre del 2008
AIXÒ HA SORTIT AVUI PUBLICAT A "EL PERIÓDICO"
EUiA lamenta que ICV actúe "a la defensiva" en la coalición
M. A. BARCELONA
El debate interno que viven en paralelo EUiA e ICV con vistas a sus asambleas, respectivamente, del 8 y 9 de noviembre y del 21 al 23 del mismo mes, puso en evidencia ayer algunas fricciones dentro de la coalición rojiverde.Tras conocer, tal y como avanzó EL PERIÓDICO el sábado, que la ponencia de ICV, además de hacer autocrítica y querer anclar el Govern en la izquierda, defiende como "prudente y aconsejable" dejar su relación con EUiA en la "fórmula actual", el referente catalán de IU, que propone profundizar la coalición e incluso a "consensuar" un nuevo nombre, criticó que la fuerza de Joan Saura actúe "a la defensiva".Aun asumiendo que EUiA e ICV blinden sus asambleas del incierto resultado de la de IU (15 y 16 de noviembre), el coordinador de EUiA, Jordi Miralles, lamentó que los ecosocialistas, que ayer hicieron público que tienen 3.447 afiliados y 2.017 simpatizantes censados, no cuenten más con "los 4.000 afiliados" de EUiA.
ZP SUSPÈN EN ECONOMIA I ESTATUT
La coincidència de l’agreujament de la crisi econòmica amb les negociacions del nou model de finançament, fan que els propers mesos siguin crucials per Catalunya. Zapatero no ha complert i la unitat de les forces polítiques i socials serà fonamental per avançar en l’autogovern i la qualitat de vida dels catalans.
Estatut i economia són dos de les assignatures en què ha suspès Zapatero. Respecte a la primera, el govern del PSOE no està complint amb la llei -l’Estatut-, doncs ha impossibilitat que el 9 d’agost estigués pactat el nou model de finançament. I Catalunya el necessita per posar fi a la injusta i ineficient distribució de recursos. Del nou model de finançament en depèn comptar amb els recursos suficients per fer front a les necessitats socials, especialment en un moment de crisi econòmica.
D’altra banda, el govern del PSOE ha aplicat dogmàticament en el terreny econòmic directrius neoliberals. Vivim una crisi econòmica i un esgotament del model de creixement. I el govern del PSOE proposa una gestió de la crisi incompatible amb els necessaris canvis socials, fiscals i ecològics. La crisi no és deu només a la conjuntura internacional i el preu del petroli. També és la conseqüència de l’esgotament d’un model, econòmic, laboral i social, fràgil i injust. Abans de la crisi ja teníem un sistema econòmic desequilibrat: desigual repartiment de la riquesa; treball precari, baixos salaris i pensions; un Estat del benestar dels més dèbils d’Europa i uns models social i fiscal injustos, en un sistema energètic i de mobilitat insostenible. I ara, s’hi afegeix més atur.
Després d’anys d’especulació i enriquiment d’uns quants, ara la crisi no l’han de pagar els de sempre: la gent treballadora. Però en les propostes del PSOE no hi ha marge pel gir social i ambiental necessari per a la majoria, perquè les seves polítiques econòmica i fiscal són continuistes.
El comportament de la inflació mostra clarament les pertorbacions generades per les pràctiques especulatives, tot i així el govern no es decideix a intervenir en favor dels sectors més febles: treballadors joves, dones i persones immigrades. Els avenços en drets civils en la passada legislatura no poden fer oblidar ni l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, que carrega els costos de l’ajust econòmic sobre les condicions de vida dels treballadors, ni l’acatament del Consens de Washington amb l’assalt privatitzador a sectors de la salut, l’ensenyament i altres serveis públics (ara li toca a RENFE i AENA).
En els darrers anys, els treballadors han perdut poder adquisitiu mentre que empreses i sectors financers han incrementat els seus beneficis. Tot i la pujada de l’import del salari i de les pensions mínimes, les polítiques fiscals fetes (devolució de 400 euros, eliminació de l’Impost de Patrimoni i el ‘xec nadó’) confonen interessadament la política de drets socials amb el repartiment de xecs, aplicant mesures més pròpies del populisme que de la socialdemocràcia. La renda per càpita espanyola ha crescut per sobre de la mitjana europea, però en la distribució factorial de la mateixa disminueixen les retribucions de les persones assalariades en favor de les remuneracions del capital.
En termes reals, el salari mitjà a l’Estat espanyol ha retrocedit un 4% en l’última dècada. No hi cap altre país de la UE-15 on els salaris reals hagin disminuït. Així, s’observa una pèrdua de poder adquisitiu total que oscil·la entre el 8,9% i el 20,8%, registres que es mengen l’1,2% de guany del poder adquisitiu via salarial.
Mentrestant, fins i tot en aquest any de crisi, el benefici net de les empreses financeres i d’altres no financeres a Espanya ha seguit augmentant, tot i les fluctuacions borsàries. Els grans valors que cotitzen en borsa i s’inclouen a l’IBEX-35 van incrementar els seus guanys un 44% (la banca va assolir un 58,8%). A més, segueix l’escandalós frau fiscal: 50.000 milions d’euros (un 5% del PIB). Una xifra superior al que s’inverteix en educació a l’Estat espanyol (el 4,3%) i comparable a la que es destina a salut (5,5%).
L’altra cara de la moneda és que les hipoteques han augmentat una mitjana del 45% el darrer any, condemnant les rendes més baixes a l’exclusió social residencial, doncs el 32% de la població guanya menys de 1.000 euros al mes.
Al mateix temps, ens allunyem encara més de la mitjana europea en despesa social i les persones immigrades, tot i que han contribuït a bona part del creixement econòmic dels darrers anys, ara es veuen amenaçades per l’atur i les polítiques populistes d’immigració del ministre Corbacho.
Què fer? Front la crisi, calen canvis estratègics per posar l’economia al servei de les persones: reduir precarietat i accidents laborals; millorar els sous, incrementar les pensions mínimes i equiparar-les al salari mínim de 1.000 euros; convergència social amb Europa amb nous drets i foment dels serveis públics; política industrial, energètica i de transport públic per un desenvolupament sostenible; un sistema fiscal just i progressiu, i una política d’immigració de drets i deures.
(Publicat a EL MUNDO)
Estatut i economia són dos de les assignatures en què ha suspès Zapatero. Respecte a la primera, el govern del PSOE no està complint amb la llei -l’Estatut-, doncs ha impossibilitat que el 9 d’agost estigués pactat el nou model de finançament. I Catalunya el necessita per posar fi a la injusta i ineficient distribució de recursos. Del nou model de finançament en depèn comptar amb els recursos suficients per fer front a les necessitats socials, especialment en un moment de crisi econòmica.
D’altra banda, el govern del PSOE ha aplicat dogmàticament en el terreny econòmic directrius neoliberals. Vivim una crisi econòmica i un esgotament del model de creixement. I el govern del PSOE proposa una gestió de la crisi incompatible amb els necessaris canvis socials, fiscals i ecològics. La crisi no és deu només a la conjuntura internacional i el preu del petroli. També és la conseqüència de l’esgotament d’un model, econòmic, laboral i social, fràgil i injust. Abans de la crisi ja teníem un sistema econòmic desequilibrat: desigual repartiment de la riquesa; treball precari, baixos salaris i pensions; un Estat del benestar dels més dèbils d’Europa i uns models social i fiscal injustos, en un sistema energètic i de mobilitat insostenible. I ara, s’hi afegeix més atur.
Després d’anys d’especulació i enriquiment d’uns quants, ara la crisi no l’han de pagar els de sempre: la gent treballadora. Però en les propostes del PSOE no hi ha marge pel gir social i ambiental necessari per a la majoria, perquè les seves polítiques econòmica i fiscal són continuistes.
El comportament de la inflació mostra clarament les pertorbacions generades per les pràctiques especulatives, tot i així el govern no es decideix a intervenir en favor dels sectors més febles: treballadors joves, dones i persones immigrades. Els avenços en drets civils en la passada legislatura no poden fer oblidar ni l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, que carrega els costos de l’ajust econòmic sobre les condicions de vida dels treballadors, ni l’acatament del Consens de Washington amb l’assalt privatitzador a sectors de la salut, l’ensenyament i altres serveis públics (ara li toca a RENFE i AENA).
En els darrers anys, els treballadors han perdut poder adquisitiu mentre que empreses i sectors financers han incrementat els seus beneficis. Tot i la pujada de l’import del salari i de les pensions mínimes, les polítiques fiscals fetes (devolució de 400 euros, eliminació de l’Impost de Patrimoni i el ‘xec nadó’) confonen interessadament la política de drets socials amb el repartiment de xecs, aplicant mesures més pròpies del populisme que de la socialdemocràcia. La renda per càpita espanyola ha crescut per sobre de la mitjana europea, però en la distribució factorial de la mateixa disminueixen les retribucions de les persones assalariades en favor de les remuneracions del capital.
En termes reals, el salari mitjà a l’Estat espanyol ha retrocedit un 4% en l’última dècada. No hi cap altre país de la UE-15 on els salaris reals hagin disminuït. Així, s’observa una pèrdua de poder adquisitiu total que oscil·la entre el 8,9% i el 20,8%, registres que es mengen l’1,2% de guany del poder adquisitiu via salarial.
Mentrestant, fins i tot en aquest any de crisi, el benefici net de les empreses financeres i d’altres no financeres a Espanya ha seguit augmentant, tot i les fluctuacions borsàries. Els grans valors que cotitzen en borsa i s’inclouen a l’IBEX-35 van incrementar els seus guanys un 44% (la banca va assolir un 58,8%). A més, segueix l’escandalós frau fiscal: 50.000 milions d’euros (un 5% del PIB). Una xifra superior al que s’inverteix en educació a l’Estat espanyol (el 4,3%) i comparable a la que es destina a salut (5,5%).
L’altra cara de la moneda és que les hipoteques han augmentat una mitjana del 45% el darrer any, condemnant les rendes més baixes a l’exclusió social residencial, doncs el 32% de la població guanya menys de 1.000 euros al mes.
Al mateix temps, ens allunyem encara més de la mitjana europea en despesa social i les persones immigrades, tot i que han contribuït a bona part del creixement econòmic dels darrers anys, ara es veuen amenaçades per l’atur i les polítiques populistes d’immigració del ministre Corbacho.
Què fer? Front la crisi, calen canvis estratègics per posar l’economia al servei de les persones: reduir precarietat i accidents laborals; millorar els sous, incrementar les pensions mínimes i equiparar-les al salari mínim de 1.000 euros; convergència social amb Europa amb nous drets i foment dels serveis públics; política industrial, energètica i de transport públic per un desenvolupament sostenible; un sistema fiscal just i progressiu, i una política d’immigració de drets i deures.
(Publicat a EL MUNDO)
DOS LLUITADORS PER LA JUSTICIA SOCIAL, LA LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA
En els darrers mesos ens han deixat dues persones que, de manera diferent, han dedicat bona part de les seves vides a la lluita pels drets dels treballadors, la justícia social, la democràcia, la llibertat i per un millor Castelldefels: Salvador Ríos i Joaquim Grané. Quan ens deixen persones com ells, tan necessaris! el millor homenatge és continuar la seva lluita. Perquè no es quedi en paraules cal recordar qui i com eren:
Joaquim Grané i Munné. Nascut el 1916, va ingressar molt jove al PSUC i va lluitar a la guerra civil defensant la República front el feixisme. El febrer de 1939, amb 22 anys, va creuar la frontera francesa entre Camprodon i Prats de Molló per anar a l’exili. Amagatalls, camp de concentració de Septfonds, camps de treball militars, recomposició de la seva vida a Bessiers i formació d’una família amb la seva esposa Paulette, refugiada del Nord de la França ocupada pels nazis. Va treballar amb les Forces Françaises de l’Interieur, integrant-se a la resistència i va participar en l’alliberament de la ciutat d’Albi. Posteriorment va formar part d’un grup d’uns 300 maquis que van entrar des de Luchon a la Vall d’Aran. Al seu retorn a Catalunya es va establir a Castelldefels i va continuar la seva militància al PSUC i després al PCC i a EUiA fins la seva mort el passat mes de Juliol.
Salvador Ríos Cobos. Nacido en Antequera, donde pasó su juventud, formó parte de la migración a Catalunya en los 60 y en Castelldefels formó su familia. La discapacidad física que padecía, consecuencia de dos accidentes, no le apartó ni del trabajo ni del activismo social y político. Conocido en la ciudad como una persona solidaria, participó en la creación y organización de CCOO en Castelldefels, durante la transición e inicios de la democracia, y en el movimiento en favor de las personas discapacitadas en la ciudad. Sin afiliarse nunca a un partido, colaboró con un alto nivel de compromiso primero con el PSUC, luego con el PCC y con EUiA. Fue el primer candidato a la Alcaldía de Castelldefels por el PSUC en 1979, obteniendo 5 concejales, y desempeñó los cargos de primer teniente de Alcalde y responsable del Área de Sanidad y Servicios Sociales. Como tal, inauguró el primer Casal de Tercera Edad Rafael de Casanova y firmó la moción presentada por su Grupo Municipal –que fue aprobada- para la creación de una “guardería infantil municipal” (hecha realidad en 1995 cuando Educación fue asumida por EUiA).Aquestes línies són per una banda de solidaritat amb les seves famílies i, per l’altra, d’exemplificació i de compromís, ja que ambdós romandran en el record i la gratitud dels seus companys i de molts treballadors i ciutadans de Castelldefels. Fins a la victòria, sempre!
(Article publicat a La Voz)
dijous, 4 de setembre del 2008
REUNIO AMB JOAN PUIGCERCÒS
El coordinador general d´EUiA, Jordi Miralles, ha mantingut avui a la seu de la formació una reunió amb el president d´ERC, Joan Puigcercós. En declaracions posteriors, Miralles ha explicat que han acordat amb Puigcercós “mantenir trobades periòdiques per intercanviar opinions i coincidències, més enllà de les reunions de Govern i de treball parlamentari, per a reflexionar sobre la situació política actual, donar un nou impuls a les polítiques socials en l´actual context de crisi econòmica, i buscar instruments per donar-hi resposta”. En aquest sentit, Miralles ha expressat el compromís per part d´EUiA i d´ERC, com a forces del Govern català, en seguir treballant per impulsar en aquesta segona part de legislatura les polítiques socials, en la línia que marca l´Acord d´Entesa.
D´altra banda, el màxim dirigent d´EUiA, ha qualificat d´imprescindible “aconseguir un bon finançament per Catalunya” i ha apel.lat a la unitat de les forces polítiques per a què això sigui possible. Miralles ha afegit que més enllà de determinar una xifra, aquest front comú dels partits catalans ha de definir el model de finançament, “el que marcarà la possibilitat de què els catalans i les catalanes puguin viure millor, tal i com està fixat a l´Estatut”. En aquesta línia, el coordinador general d´EUiA i diputat ha senyalat el Govern espanyol com “l´únic responsable” de què no s´hagi complert el termini establert i per això ha tornat a reclamar que aquest apliqui la llei. Per acabar, Miralles ha defensat per enguany “un 11 de setembre amb un caràcter unitari i més reivindicatiu”, fent una crida a “la mobilització ciutadana pels drets de Catalunya”.
Per la seva banda, el president d´ERC, Joan Puigcercós, ha declarat que "aquest és un moment per a què els polítics catalans estiguin units i parlin de partit a partit", ja que, segons el dirigent d´ERC, "cal unitat davant la proposta catalana de finançament", una proposta que Puigcercós ha dit que s´hauria d´aprovar entre setembre i octubre.
D´altra banda, el màxim dirigent d´EUiA, ha qualificat d´imprescindible “aconseguir un bon finançament per Catalunya” i ha apel.lat a la unitat de les forces polítiques per a què això sigui possible. Miralles ha afegit que més enllà de determinar una xifra, aquest front comú dels partits catalans ha de definir el model de finançament, “el que marcarà la possibilitat de què els catalans i les catalanes puguin viure millor, tal i com està fixat a l´Estatut”. En aquesta línia, el coordinador general d´EUiA i diputat ha senyalat el Govern espanyol com “l´únic responsable” de què no s´hagi complert el termini establert i per això ha tornat a reclamar que aquest apliqui la llei. Per acabar, Miralles ha defensat per enguany “un 11 de setembre amb un caràcter unitari i més reivindicatiu”, fent una crida a “la mobilització ciutadana pels drets de Catalunya”.
Per la seva banda, el president d´ERC, Joan Puigcercós, ha declarat que "aquest és un moment per a què els polítics catalans estiguin units i parlin de partit a partit", ja que, segons el dirigent d´ERC, "cal unitat davant la proposta catalana de finançament", una proposta que Puigcercós ha dit que s´hauria d´aprovar entre setembre i octubre.
(nota de premsa extreta de la web d'EUiA)
dimarts, 2 de setembre del 2008
MÉS SOBRE L'INCIDENT DE VANDELLOS II
Us deixo l'enllaç al video de les declaracions que vaig fer a l'Agència Catalana de Notícies ahir dilluns, sobre el tema de l'incident de Vandellòs II.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
