dilluns, 26 de juliol de 2010

Estatut, federalisme i autodeterminació

El 10 de juliol més d’un milió de persones es van manifestar pel centre de Barcelona en favor de l’Estatut i en contra de la sentència del Tribunal Constitucional (TC). Van unir-se més d’un milió de voluntats sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.

La manifestació va ser un encert per la seva unitat: cívica, social i política. La manifestació era una necessitat popular per a defensar l’Estatut i va ser un èxit per la mostra de força i diversitat: més d’1 milió de persones i més de 1.500 organitzacions, entitats, sindicats, forces polítiques i institucions, van ajuntar-se en defensa dels drets dels catalans i les catalanes.

La manifestació va ser una resposta al PP i al TC que han menyspreat, de manera insultant, la voluntat del poble català, i va ser-ho amb una expressió molt plural en favor de l’autogovern: treballadors i professionals; joves sense feina i persones jubilades amb pensions congelades; estudiants i treballadors autònoms; gent nascuda a Catalunya i a molts altres indrets del món; autonomistes i independentistes; federalistes i confederalistes; gent d’esquerres i de dretes; persones que volien que guanyés ‘la roja’, altres que no i d’altres que els era igual... És a dir, el 10 de juliol va ser el reflex de la Catalunya diversa del segle XXI, però on tothom tenia clar que no acceptava l’ofensa que s’ha volgut infringir a Catalunya amb la sentència del TC i del PP.

La sentència del TC no és acceptable, ni assumible. El TC deslegitimat, ha passat d’incompetent a irresponsable amb aquesta sentència, ja que trenca un pacte entre Catalunya i Espanya, i retalla els drets nacionals i socials dels catalans i catalanes.

És una sentència irresponsable, d’un Tribunal irresponsable. Ja que l’Estatut el va votar a favor la ciutadania, després d’un pacte entre les representacions del poble: el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles. Per tant, és un cop contra la democràcia, doncs en democràcia el que compta és la voluntat popular.

La sentència vol fer saltar pels aires aspectes essencials d’un Estatut valent i coherent que contribueix a què els catalans i catalanes puguin viure millor, amb més drets socials i nacionals, i amb més autogovern en un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Els magistrats del Tribunal Constitucional (proposats pel PSOE i el PP) han posat en qüestió aspectes bàsics de l’autogovern i busca tornar a l’uniformisme en un Estat espanyol que és plural. La sentència toca aspectes essencials de l’Estatut: resta força jurídica als drets reconeguts al Títol Primer, he eliminat la desconcentració del poder judicial, ha rebaixat la bilateralitat, retoca el sistema de finançament, nega garanties per a les inversions de l’Estat a Catalunya i pretén promoure un conflicte lingüístic.

Per tot això, les conseqüències d’aquest injust veredicte del TC, són molt importants. L’Estatut, pactat, és un element fonamental de la qualitat democràtica que el TC i el PP pretenen vulnerar amb la sentència.

La sentència no és la conseqüència d’un problema de les relacions entre Catalunya i Espanya, és un retrocés democràtic i de retall de drets socials i nacionals. Amb aquesta sentència perden la ciutadania i la gent treballadora de Catalunya i també perd la ciutadania i la gent treballadora d’Espanya.

La sentència és coneguda i Catalunya s’ha manifestat en contra. I ara què? Quin són les següents passes des de la política?

Unitat de punts comuns: no acceptar la sentència; defensar tot l’Estatut; no modificar lleis aprovades, modificar la llei orgànica del TC, i el respecte a la voluntat popular de la nació catalana.

Reforma constitucional: Catalunya ha iniciat una nova etapa, en que caldrà anar més lluny de l’actual estat autonòmic i plantejar-se la seva relació amb l’Estat espanyol. Per la qual cosa serà necessari definir –des de Catalunya- els continguts d’una reforma de la Constitució.

Autodeterminació: si des de l’Estat no es respon a les necessitats socials i nacionals catalanes, l’única sortida democràtica seria –si existís una majoria que ho reclamés- que les institucions catalanes impulsessin els mecanismes jurídics i polítics per exercir el dret democràtic a l’autodeterminació. L’autodeterminació no és la independència, és una de les possibilitats, com ho és un estat propi dins un estat federal o la confederació. Federalisme: és moment que l’opció federalista surti de l’armari (a Catalunya i a Espanya) i a que aquells que defensem aquest model d’estat no continuem dispersos, desapareguts o que se’n silenciï. La societat catalana i espanyola estan malacostumades a veure només el nacionalisme conservador català, el nacionalisme espanyol o l’independentisme. És moment de passar de la proposta a l’acció i defensar el federalisme en els terrenys polític, social, sindical, mediàtic i universitari.

Catalunya és una nació diguin el que diguin el PP i el TC. Catalunya ha de ser el que la seva gent decideixi democràticament i no accepta l’Estatut que pretenen el PP i el TC, i no comparteix l’actitud contemplativa i condescendent del PSOE.

Vivim una crisi econòmica, una crisi política i, ara, una crisi institucional, amb importants repercussions. Són moments de mobilització: per l’Estatut i el dret a decidir; i el 29 de setembre la vaga general. Aquestes mobilitzacions són part de la mateixa lluita per la democràcia i els drets socials i nacionals.



Publicat a El Mundo el 26 de juliol de 2010 (edició Catalunya. Pàgina 18)