dilluns, 28 de juny de 2010

Reunió del Comitè Executiu del Partit de l'Esquerra Europea a Barcelona

















OBERTURA DEL COMITÈ EXECUTIU DEL PARTIT DE L’ESQUERRA EUROPEA (PEE), A CÀRREC DE JORDI MIRALLES, COORDINADOR GENERAL D’EUiA I MEMBRE DEL CONSELL DE PRESIDENTS DEL PEE

BARCELONA 25-27 DE JUNY DE 2010

Companys, companyes, amics i amigues del PEE,

Sigueu benvinguts a Barcelona, la capital de Catalunya. Una Catalunya amb un govern d’esquerres, en el qual EUiA participem. Una Catalunya amb institucions d’autogovern i llengua pròpies. Una Catalunya de 7,5 milions d’habitants, amb un Pressupost de 40.000 milions d’euros -del qual el 54% es dedica a les polítiques socials- i amb prop de 600.000 persones aturades.

Per EUiA és una alegria i una responsabilitat coorganitzar aquesta reunió del Comitè Executiu del PEE. Una alegria per fer de la nostra ciutat durant tres dies el punt de trobada de l’esquerra alternativa europea. I una responsabilitat per contribuir, des de Barcelona, a donar un nou impuls a les propostes d’esquerres, a l’europeisme d’esquerres i al PEE, en un moment de crisi econòmica i de crisi política.

Aquesta no vol ser una obertura només protocol·lària. Vull compartir amb vosaltres dues reflexions i quatre suggeriments.

- Les reflexions:
* La primera. No estem en una crisi més del capitalisme, estem vivint una veritable involució civilitzatòria a Europa. La ciutadania europea pot perdre conquestes socials fruit de la lluita del moviment obrer, des dels seus orígens. La ciutadania europea pot veure retallades llibertats i drets reconeguts a les Constitucions i a la Declaració Universal dels Drets Humans -que es remunten a la pròpia Revolució Francesa-. La ciutadania europea pot veure limitada la democràcia i la política.

Una sortida insolidària a la crisi econòmica pretén fer saltar pels aires l’Estat del Benestar europeu. Una sortida conservadora busca, també, posar fi a contrapoders sindicals, socials i polítics de les esquerres a Europa.

L’esquerra europea ha d’assumir que una involució d’aquestes dimensions té conseqüències per al conjunt de la humanitat. Ja què la mundialització capitalista, en la seva fase financera de domini oligàrquic, és clarament incompatible amb la felicitat del ser humà i l’equilibri mediambiental. Avui les esquerres europees hem de respondre a la contradicció: mercat o democràcia; especulació o persones.

* La segona reflexió. Ara fa un any de les eleccions europees de 2009. Els resultats van mostrar-nos: l’hegemonia conservadora, el creixement de l’extrema dreta i l’elevada abstenció. Unes tendències que s’han mantingut –en general- en els processos electorals a diversos països fins a dia d’avui.

Les greus conseqüències de la crisi i l’evidència de què cal un canvi de les polítiques que ens han portat fins aquí, no estan suposant automàticament ni més participació social i política, ni un major suport electoral a les opcions de les esquerres que representem. És més, s’està consolidant una majoria conservadora a Europa, amb algunes excepcions, i el missatge populista de l’extrema dreta està fent forat en àmplies capes treballadores i populars, en especial en els temes relacionats amb els drets de la immigració.

La debilitat i les contradiccions en la gestió de govern, per part de la socialdemocràcia, i la fragilitat i/o divisió de l’esquerra transformadora, en molts països d’Europa, han facilitat que l’hegemonia en valors i propostes de les dretes europees s’acabi plasmant en una majoria electoral i institucional que posa encara més dificultats al necessari avenç d’una Europa social, solidària, de la pau i dels pobles.

- Els suggeriments:
En aquest escenari complex, m’agradaria apuntar alguns dels que, per a EUiA, són reptes de les esquerres europees.

En primer lloc, reivindicar més Europa. Un altre model d’Europa, possible i necessari per a una sortida solidària a la crisi, que la paguen més els treballadors i les treballadores. Una Europa amb una fiscalitat comuna per a què pagui més qui més té i més guanya. Una Europa social, que tingui en l’atenció a les persones el centre de la seva pràctica política, i que legisli per ampliar el model social europeu i no per a restringir-lo o desmuntar-lo. Una Europa entitat política autònoma i amb veu pròpia al món, i apostant per la pau i la solidaritat. Una Europa dels pobles, que reconegui la pluralitat nacional, cultural i lingüística europea.

En segon lloc, cal reforçar el moviment obrer i els moviments socials, i reconnectar-los amb l’acció política, per a ser més forts i més influents. Amb l’acció institucional no n’hi ha prou per a transformar la societat. Ens cal fer de la participació social i política un fet quotidià, és una condició indispensable per a superar l’ abstenció electoral, que és una conseqüència, no una causa, de la falta de participació, la desmobilització i la despolitització social.

En tercer lloc, són moments d’unitat dels treballadors i d’unitat de les esquerres. Ens cal reivindicar i practicar els valors de la unitat i la pluralitat de les esquerres en la construcció del nostre espai polític arreu d’Europa. Hem de ser capaços d’obrir el nostre espai polític al conjunt de les tradicions de l’esquerra transformadora i ecologista, i incorporar nous moviments socials.

I en quart lloc, necessitem Més Partit de l’Esquerra Europea. Sóc de l’opinió que el PEE ja tenim l’obligació política de passar: de les reunions a la reflexió conjunta; de les cimeres als compromisos concrets; dels manifestos a l’acció coordinada; dels congressos a les iniciatives socials i institucionals; del programa electoral a les aliances socials, en especial amb els sindicats.

El PEE tenim el repte de canviar per avançar. Necessitem un PEE més gran, més plural i més capaç de generar complicitats amb l’esquerra social europea.

Amigues i amics. No puc acabar sense demanar la complicitat del PEE amb dues fites properes i molt importants per a la gent treballadora i l’esquerra catalana i espanyola. La vaga general del 29 de setembre, convocada pels sindicats, i les properes eleccions catalanes (a la tardor d’enguany) on la nostra coalició roja i verda, la coalició d’EUiA amb ICV, vol contribuir a una nova majoria d’esquerres al Govern de Catalunya amb un major pes d’ICV-EUiA.

Bona feina, i bona estada a Catalunya.

Aportació d’EUiA per una resolució del Comitè Executiu del Partit de l’Esquerra Europea (Barcelona, del 25 al 27 de juny de 2010)

La resposta a la situació: Més esquerra, més Europa, més Partit de l’Esquerra Europea!

En uns dies acaba el semestre de Presidència rotatòria de la UE a càrrec del Govern de Espanya. El primer de juliol Bèlgica recollirà el testimoni de la co-presidència.

Des d’EUiA volem fer constar una breu reflexió sobre el moment polític i social i aportar algunes propostes de treball i d’acció immediates. La present resolució ha estat elaborada amb un doble criteri d’anàlisi de conjuntura i també de suma al treball col.lectiu del nostre 3er Congrés el desembre de 2010.

Aquest primer semestre de 2010 ha resultat particularment dur i difícil dins de la dinàmica de crisi global, financera, social, cultural, ecològica i estructural. Els ambigus objectius de la Presidència han quedat solapats per una actualitat que dia a dia ha imposat la seva pròpia agenda per immediatesa i per gravetat.

Als esdeveniments de Grècia s’hi han anat sumant altres situacions de gravíssimes retallades socials i de penalització injusta dels treballadors i treballadores amb l’argument d’anar sortejant l’amenaça de la fallida econòmica a altres països de la UE com Portugal, Irlanda, Islàndia, Hongria, Itàlia i també Espanya. Ignorant les nostres propostes de carregar les conseqüències de la crisi sobre els seus veritables culpables, han estat de nou les classes populars i els sectors més fràgils de la societat els qui estan rebent la cruesa d’una autèntica epidèmia de retallades socials públiques mentre els recursos econòmics es posen al servei i rescat d’objectius i interessos de la gran banca i l’economia especulativa. Assistim a un veritable intent de liquidació del que es coneix com model social europeu.

Així, a Espanya ens trobes immersos en una cadena de reformes regressives, injustes i de un contundent neoliberalisme, impròpies de un govern nominalment socialista. Aquesta situació es també delicada a Catalunya, on EUiA formem part d’un govern de coalició que ha vingut desenvolupant un programa i acció de marcat caràcter progressista i social. Tot i així, en l’última etapa aquest govern també s’ha vist sotmès a l’imperatiu legal de l’Estat i, malgrat les nostres resistències, ha acatat mesures de retallada social especialment doloroses per a la nostra política. En uns pocs mesos, a la tardor, celebrarem eleccions autonòmiques a Catalunya, les primeres d’un nou cicle, i la coalició d’EUiA amb ICV concorrerà amb programa i candidats/es amb la voluntat de fer possibles futurs governs de coalició de forces d’esquerra.

A una veritable contra-reforma econòmica i fiscal, que no ha afectat a les butxaques dels més pudents, ni a la gran banca, ni a les grans fortunes, i sí en canvi als qui depenen del seu salari o de la seva pensió, s’hi suma ara una reforma laboral imposada que descausalitza l’acomiadament i abarateix el seu cost, i individualitza les relacions laborals, contribuint a incrementar una taxa d’atur insostenible del 20%, però també la precarietat laboral, la desregulació i la degradació de les condicions de treball, de seguretat i de negociació.

S’anuncien d’immediat més reformes, sempre en el sentit de pèrdues i de regressions, afectant al sistema de pensions i de la seguretat social o als serveis públics fonamentals com la sanitat, l’educació o els serveis socials, a les quals hi ha que sumar la no reposició de vacants del sector públic com element de degradació de la qualitat en la prestació dels citats serveis. En definitiva, assistim al progressiu i sistemàtic desmantellament del tímid estat del benestar existent a l’Estat espanyol, que constitueix el pròxim negoci milionari dels especuladors de l’economia de casino internacional, per a ser privatitzat, primer, i controlat, després, pels grans grups d’interès econòmic i financer. Noves etapes, insospitadament dures i violentes, del vell i conegut guió ultra neoliberal: l’estratègia i el Tractat de Lisboa.

Un panorama realment preocupant i al que podem i hem de respondre, amb la força de les nostres raons, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat mediambiental i de progrés civilitzatori i les mobilitzacions necessàries per obrir alternatives possibles i socialment extenses i assumides. Tot això des de la pedagogia del nostre discurs i de la nostra posició profundament democràtica, justa i equitativa. El nostre llenguatge i els nostres objectius de l’Europa social i democràtica han d’obrir portes i finestres a noves i potents formes de col.laboració i de suma d’aliances socials i polítiques diverses, que han d’incloure accions del món associatiu, les xarxes locals i els pobles i les ciutats.

La Presidència espanyola, que arrancava amb una tèbia proposta d’agenda innovadora, s’ha anat diluint i avui és notori el fiasco en temes que podien i havien de ser emblemàtics per les característiques mateixes del país: res rellevant. Ni per Amèrica Llatina, ni per Palestina, ni pel Sàhara i el Magreb, ni tan se val un previsible interès en les accions del marc euromediterrani s’han vist avenços substancials, ans al contrari, s’han produït greus incidents entre els quals el més flagrant ha estat l’assaltament i assassinat pirata per part del govern d’Israel a la flotilla humanitària i de pau a Gaza. En d’altres casos senzillament s’han eliminat temes de l’agenda, com amb la cimera euromediterrània de primers de juny. Tot això ha suposat una nova constatació del fracàs d’aquests últims 25 anys en la construcció d’una autèntica Unió Europea política i social, amb una cultura compartida comuna de nous valors i aliances polítiques coordinades i de cohesió entre estats que s’han sotmès al fetitxisme de l’estabilitat dels preus, la submissió als mercats i la fòbia al dèficit públic o a qualsevol desequilibri per assumible que pogués ser.

Quedaven alguns aspectes per un aparent salvar la cara d’aquesta presidència: l’ordre europea de protecció de les víctimes de la violència de gènere o la cirereta de la Iniciativa Legislativa Ciutadana transiten sense escarafalls i amb dificultats. En canvi, avança l’Estratègia 2020, convertida en una eina fonamental en l’estratègia de desregulació laboral a escala europea, amb metes d’ocupació i creixement a una dècada vista, que en no tenir cap tipus de concreció, serveixen de coartada ideològica als sectors europeus abanderats del neoliberalisme. Altres objectius, com les noves normes de regulació del mercat financer, la posada en marxa o no del Servei Europeu d’Acció Exterior, segueixen tràmit, més ocupats i pendents ara de la decisòria reunió del G-20 que ha de validar i acceptar l’estratègia econòmica futura. El president Zapatero s’ha limitat i acontentat amb rebre l’aprovat, momentani, del Consell respecte del seu paquet de mesures antisocials.

En qualsevol cas, el que ens sembla més rellevant és la confirmació absoluta del caràcter sistèmic, supranacional i supraestatal d’aquesta gran crisi, en una Europa governada de forma molt majoritària i creixent per formacions de dretes i neoliberals. Tanmateix, constatem la insuficient resposta fins aquí des de les forces sindicals, del moviment obrer o de les esquerres en general per a detenir l’atac i, per tant, concloem la necessitat d’abordar més i noves respostes, generar àmplies resistències i construir alternatives de forma coordinada, a tots els nivells i a escala d’Europa.

Des d’EUiA manifestem tot el nostre suport i disposició pel major èxit de la Jornada de mobilització i de la vaga general a escala europea, prevista pel 29 de setembre a proposta de la Confederació Europea de Sindicats (CES). D’aquí la nostra proposta: més esquerra, més Europa, i per suposat més de “l’altra Europa”, la social, democràtica, solidària, sostenible i en pau.

I per articular aquestes respostes imprescindibles el mètode ja ha començat amb la reflexió comuna i la diagnosi col.lectiva de les esquerres transformadores en aquest ampli espai europeu: una part substancial d’aquest espai és precisament el nostre Partit de l’Esquerra Europea (PEE). Una realitat política plural, diversa i rica que ja ha consolidat la seva existència i una experiència en curs que hauríem d’inventar de no existir ja.

Els temps ens situen avui cara a un Tercer Congrés que ha de ser determinant per a la nova etapa que junts iniciem. La situació és certament complexa i difícil, però disposem de les suficients capacitats i voluntats per impulsar sortides progressistes i de justícia social. Seguim defensant un PEE on l’eix dels serveis públics i els drets de les persones, siguin juntament amb la pau, la igualtat, la sostenibilitat i la democràcia, el nostre mateix ADN i la nostra més recognoscible senya d’identitat, per estendre el nostre coneixement i la nostra determinació y així guanyar les batalles per l’Europa social que ens hem proposat.

Més esquerra, més Europa, més PEE... Des de Catalunya i des d’EUiA estem per la labor i sabeu que podeu disposar de nosaltres, como nosaltres comptem amb tots i totes vosaltres.
Salut companys i companyes!