Les pensions, públiques

Article publicat a El Mundo el 21 de març de 2010

Si més ocupació i canvi de model productiu són objectius per sortir de la crisi, la reforma fiscal progressiva, les polítiques socials i l’enfortiment del sistema públic de pensions són imprescindibles per assolir-ho.

La proposta del Govern espanyol d’augmentar la jubilació a 67 anys és injusta, innecessària i insolidària. És una mesura que s’afegeix a l’empitjorament d’altres prestacions (invalidesa o incapacitat temporal), a incrementar el període de còmput per la jubilació i a retallar la pensió de viduïtat.

L’Estat espanyol inverteix un 6% del PIB en pensions, per sota de la mitjana de la UE-15, i això es així des de que es va signar el Pacte de Toledo (1995). L’any 2007, la despesa mitjana en pensions de la UE-27 va ser el 11,8% del PIB, mentre que a l’Estat Espanyol va ser el 9%, quan el 1996 era el 10,3% del PIB. L’any 2007, Espanya, després de Portugal, tenia la despesa social per habitant més baixa de la UE-15. No obstant això, cal dir que el Govern d’Esquerres de Catalunya, entre el 2003 i el 2010, ha augmentat en un 100% la despesa social, que ha passat de 9.698 a 18.302 milions d’euros. La despesa social per habitant ha passat de 1.446 a 2.283 euros/any.

Al retall de prestacions de la Seguretat Social (SS) -competència estatal- l’acompanya una reducció de la inversió pública, centrada en reduir la despesa (4,1% PIB), sense explorar actuar sobre els ingressos (només l’1,1% PIB) i sense afrontar la lluita contra el frau fiscal, el qual puja als 80.000 milions d’euros (5% PIB).

És insostenible afirmar que el sistema públic de pensions està en perill, si tenim en compte el superàvit de 8.000 milions (2009), la previsió de 2800 milions de superàvit pel 2010 i la salut del fons de reserva de la SS, que supera els 60.000 milions.

La proposta de retardar l’edat de jubilació està basada en estudis esbiaixats i interessats. És cert que l’edat mitjana de la població espanyola està incrementant, però no és un problema demogràfic, sinó de com es reparteix l’excedent de producció generat. El progrés tècnic permet reduir la jornada laboral, avançar l’edat de jubilació i repartir amb més equitat la riquesa i millorar el nivell de vida.

L’argument principal del Govern de l’augment de l’esperança de vida és incorrecte; que l’esperança de vida hagi augmentat 4 anys no significa que tothom visqui 4 anys més. De fet, les diferències en l’esperança de vida per classe social són enormes, de fins a 10 anys entre els sectors socials de rendes més altes i els de més baixes. Així que, és injust allargar dos anys la vida laboral per pagar les pensions de les rendes més altes, que viuen dos anys més.

S’argumenta que la despesa en pensions serà excessiva en el futur, però això no s’ajusta a la realitat. Segons les previsions del Govern, l’any 2030, la xifra disponible -tant per a les pensions, com per a la resta de factors- serà un 75% més alta que el 2010, i el 2060 serà de més del doble, amb una despesa en pensions de més de quatre vegades la del 2010.

És contradictòria aquesta mesura perquè, durant anys, s’han adoptat, per part de governs del PSOE i del PP (amb suport de CiU) iniciatives que reduïen les cotitzacions socials als empresaris (amb exempcions, bonificacions i subvencions amb càrrec al fons de reserva), amb l’argument de la creació d’ocupació. És contradictori que el sector financer i empresarial, que demanen retallar les quotes patronals a la SS, ara demanin un allargament de l’edat de jubilació.

Una mesura d’aquest tipus només afavoreix la banca, caixes i asseguradores, a través del desplegament dels plans de pensions privats, per tal que els empresaris puguin reduir els costos laborals mitjançant noves rebaixes a les quotes patronals, o la introducció de noves bonificacions.

El Govern espanyol pretén (tal i com ha fet en matèria tributària) recompensar el sector financer i empresarial, que ha estat qui ha provocat la situació actual, i fer que la crisi la paguin els treballadors i treballadores. I això després d’aportar 90.000 milions d’euros per ajuts a bancs i caixes (equivalent a 1 any de pensions), els mateixos que fan estudis on proclamen la fi del sistema públic de pensions i la necessitat dels plans privats que, casualment, els permeti guanys milionaris (un 2,1% anual sobre el total de cada Pla).

És moment de reforçar l’estructura d’ingressos del sistema de pensions, en lloc de retallar les prestacions. Per garantir les pensions calen mesures de manteniment del sistema: crear ocupació, combatre l’economia submergida i el frau fiscal; modificar normes de càlcul de la jubilació; racionalitzar bonificacions i reduccions a la cotització a empreses amb guanys; posar les prejubilacions a càrrec del compte de resultats i no de la SS, i suprimir incentius fiscals als plans de pensions privats.